TEXTS

1. Peça musical


Podries, de la Joana Raspall

Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre...
Un altre país
fora casa teva,
i diries "sí"
en un altra llengua.
T'hauries criat
d'una altra manera
més bona, potser
potser més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega...
Tindries amics
i jocs d'una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
secs de pa negre.
Podries.... podries...
Per tot això pensa
que importa tenir
les mans ben obertes
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d'ell
podria ser teva.
2. Peça musical


Poema: l’Exilat,  de Miquel Martí i Pol.
Així que pugui tornaré, germans,
perquè de fet us enyoro.
Ara visc a l'exili i tafanejo
tots els llibres.
No pot ser que el camí
s'hagi esborrat per sempre.
És dur de viure sol
i sempre em dic
que no hem de pensar en la mort,
que no hem  de voler pensar en la mort,
per tal que mai no arribem a disfressar-nos
amb un hàbit de discreta resignació.
L'esperança és el do dels qui sofreixen.


3. Peça musical
Text sobre els imigrants.  Tros de text extret de: Álex Grijelmo. El País,  24-11-2013
Sota el títol de:  Llamamos extranjero a un alemán o a un canadiense, pero inmigrante a un rumano o un marroquí
En el diccionario de la Rae  “inmigrar” (del latín immigrare) leemos: “Dicho del natural de un país: llegar a otro para establecerse en él, especialmente con idea de tomar nuevas colonias o domiciliarse en las ya formadas”.
Dejando al margen que la definición tal vez necesite un retoque, entendemos que serían inmigrantes un alemán o un canadiense que se integraran en sus respectivas colonias establecidas en España (el Diccionario no dice si han de ser grandes o pequeñas); lo mismo que un ecuatoriano o un rumano que vienen a buscarse la vida de obra en obra. Pero la aplicación de la palabra, a los unos sí y no a los otros, refleja la distinta mirada con que los observamos.
No solo eso. Los extranjeros como los referidos futbolistas y directivos pueden quedarse a vivir con sus hijos o tenerlos ya en España. Acaso los apellidos nos darán la pista de que sus familias vinieron de lejos, pero pronto tomaremos a esas criaturas por compatriotas, sin ningún problema, sobre todo si les oímos hablar con naturalidad en una lengua española. Así sucede con uno de los hijos de Mazinho: Thiago Alcántara, nacido en Italia, que se siente español y ya ha jugado en La Roja.
Sin embargo, los hijos de los inmigrantes marroquíes o colombianos de empleos más menestrales tienen reservado otro nombre en las estadísticas y en nuestro imaginario: son “inmigrantes de segunda generación”. Es decir, se les traspasa la condición de inmigrante aunque se hayan criado en España y estén formados en lo que ahora llamamos “nuestro sistema educativo” (antes “nuestros colegios”).
Por el contrario, no existen “extranjeros de segunda generación”, ni los niños que llegan con sus padres a Benidorm reciben el nombre de “turistas de segunda generación”. La palabra “inmigrante”, en cambio, sí la hemos hecho hereditaria.

Traducció al català:
Al diccionari de la RAE “immigrar” (del llatí immigrare) llegim: “Dit del natural d'un país: arribar a un altre per establir-se en ell, especialment amb idea de prendre noves colònies o domiciliar-se en les ja formades”.
Deixant al marge que la definició tal vegada necessiti un retoc, entenem que serien immigrants un alemany o un canadenc que s'integressin en les seves respectives colònies establertes a Espanya (el Diccionari no diu si han de ser grans o petites); el mateix que un equatorià o un romanès que vénen a buscar-se la vida d'obra en obra. Però l'aplicació de la paraula, als uns sí i no als altres, reflecteix la diferent mirada amb que els observem.
No solament això. Els estrangers com els referits futbolistes i directius poden quedar-se a viure amb els seus fills o tenir-los ja a Espanya. Per ventura els cognoms ens donaran la pista que les seves famílies van venir des de lluny, però aviat prendrem a aquestes criatures per compatriotes, sense cap problema, sobretot si els sentim parlar amb naturalitat en una llengua espanyola. Així succeeix amb un dels fills de Mazinho: Thiago Alcántara, nascut a Itàlia, que se sent espanyol i ja ha jugat en La Vermella.
No obstant això, els fills dels immigrants marroquins o colombians d'ocupacions més menestrals tenen reservat un altre nom en les estadístiques i en el nostre imaginari: són “immigrants de segona generació”. És a dir, se'ls traspassa la condició d'immigrant encara que s'hagin criat a Espanya i estiguin formats en el que ara diem “el nostre sistema educatiu” (abans “els nostres col·legis”).
Per contra, no existeixen “estrangers de segona generació”, ni els nens que arriben amb els seus pares a Benidorm reben el nom de “turistes de segona generació”. La paraula “immigrant”, en canvi, sí l'hem fet hereditària.


4. Peça musical


Poema: El meu país,  de Miquel Martí i Pol
Tots els anys que he hagut de viure
allunyat del meu país
han estat una nit fosca,
un camí ple de neguit.
Penso en tot allò que enrera
vaig deixar quan vaig partir
i amb els ulls de l’esperança
torno encara al meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny,
però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.
No hi ha res que no em recordi
cada instant el meu país,
tot em fa pensar en els dies
que hi vaig viure tan feliç.
Quan camino el vent em porta
veus que el temps no ha pas marcit;
si m’adormo el que somio
és només el meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno, el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.
Abans que la mort m’arribi
vull tornar al meu país;
trepitjar la terra amiga,
caminar pels vells camins.
Vull sentir les veus que estimo,
vull plorar pels vells amics
i morir quan sigui l’hora
sota el cel del meu país.
No estimo res com la dolcesa
del cel blau del meu país;
ara en sóc lluny, però me’n recordo
dia i nit.
Si un dia hi torno,
el vent que em rebi
esborrarà tots els neguits
i oblidaré els anys que he viscut
tan sol i trist.


5. Peça musical


Letra de la cancó recitada com a poema: Clandestino, del Manu Chao

Sola va mi condena
Correr es mi destino
Para burlar la ley
Perdido en el corazón
De la grande Babylon
Me dicen el clandestino
Por no llevar papel
Pa' una ciudad del norte
Yo me fui a trabajar
Mi vida la dejé
Entre Ceuta y Gibraltar
Soy una raya en el mar
Fantasma en la ciudad
Mi vida va prohibida
Dice la autoridad
Solo voy con mi pena
Sola va mi condena
Correr es mi destino
Por no llevar papel
Perdido en el corazón
De la grande Babylon
Me dicen el clandestino
Yo soy el quiebra ley
Mano Negra clandestina
Peruano clandestino
Africano clandestino
Marijuana ilegal
Solo voy con mi pena
Sola va mi condena
Correr es mi destino
Para burlar la ley
Perdido en el corazón
De la grande Babylon
Me dicen el clandestino
Por no llevar papel


Traducció al català
Sola va la meva condemna
Córrer és el meu destí
Per esquivar la llei
Perdut en el cor
De la gran Babylonia
Em diuen el clandestí
Per no portar papers
Cap una ciutat del nord
Jo vaig anar a treballar
La meva vida vaig deixar
Entre Ceuta i Gibraltar
Sóc una ratlla en el
mar
Fantasma a la ciutat
La meva vida està prohibida
Diu l'autoritat
Sol vaig amb la meva pena
Sola va la meva condemna
Córrer és el meu destí
Per no portar papers
Perdut en el cor
De la gran Babylonia
Em diuen el clandestí
Jo sóc el que trenca la llei
Ma  Negra clandestina
Peruà clandestí
Africà clandestí
Mariguana  il·legal
Sol vaig amb la meva pena
Sola va la meva condemna
Córrer és el meu destí
Per esquivar la llei
Perdut en el cor
De la gran Babylonia
Em diuen el clandestí
Per no portar papers


6. Peça musical


Poema: He anadao muchos caminos, de l’Antonio Machado
He andado muchos caminos,
he abierto muchas veredas;
he navegado en cien mares,
y atracado en cien riberas.
En todas partes he visto
caravanas de tristeza,
soberbios y melancólicos
borrachos de sombra negra,
y pedantones al paño
que miran, callan, y piensan
que saben, porque no beben
el vino de las tabernas.
Mala gente que camina
y va apestando la tierra...
Y en todas partes he visto
gentes que danzan o juegan,
cuando pueden, y laboran
sus cuatro palmos de tierra.
Nunca, si llegan a un sitio,
preguntan a dónde llegan.
Cuando caminan, cabalgan
a lomos de mula vieja,
y no conocen la prisa
ni aun en los días de fiesta.
Donde hay vino, beben vino;
donde no hay vino, agua fresca.
Son buenas gentes que viven,
laboran, pasan y sueñan,
y en un día como tantos,
descansan bajo la tierra.

Traducció al català
He caminat molts camins,
he obert moltes senderes;
he navegat en cent mars,
i atracat en cent riberes.
A tot arreu he vist
caravanes de tristesa,
superbs i malenconiosos
borratxos d'ombra negra,

i pedants de drap
que miren, callen, i pensen
que saben, perquè no beuen
el vi de les tavernes.

Mala gent que camina
i va empestant aquesta  terra...

I a tot arreu he vist
gents que dansen o juguen,
quan poden, i treballen
els seus quatre pams de terra.

Mai, si arriben a un lloc,
pregunten a on arriben.
Quan caminen, cavalquen
a lloms de mula vella,

i no coneixen la pressa
ni encara en els dies de festa.
On hi ha vi, beuen vi;
on no hi ha vi, aigua fresca.

Són bona gent que viuen,
treballen , passen i somien,
i en un dia de tants
descansaran a sota la terra. 


7. Peça musical


Poema: Pena de la nación (Después de Khalil Gibran) del Lawrence Ferlinghetti


Pena de la nació, el poble de la qual és un ramat
Els pastors del qual, condueixen a l'abisme
Pena de la nació, els líders de la qual, són engalipadors
Els savis de la qual, són silenciats
I que els seus fanàtics freqüenten les ones de radio
Pena de la nació, que no aixeca la veu
Excepte per lloar als conqueridors
I aclamar al mafiós com a un heroi
I pretén governar el món
Per la força i la tortura
Pena de la nació, que no coneix
Cap altre idioma sinó el propi
I cap altra cultura sinó la pròpia
Pena de la nació, l'alè de la qual és els diners
I dorm el somni dels molt bé alimentats
Pena de la nació, oh llàstima de poble!
Que permet que els seus drets s'erosionin
i que les seves llibertats es dissipin d'una ruïxada
El meu país, llàgrimes per tu
Dolça terra de llibertat
8. Peça musical
Poema: Els nadie, Del Eduardo Galeano
Sueñan las pulgas con comprarse un perro
y sueñan los nadies con salir de pobre,
que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte,
que llueva a cántaros la buena suerte:
pero la buena suerte no llueve ayer,
ni hoy ni mañana ni nunca,
ni en llovizna cae del cielo la buena suerte,
por mucho que los nadies la llamen y
aunque les pique la mano izquierda,
o se levanten con el pie derecho,
o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies:
los hijos de nadie, los dueños de nada.
Los nadies.
los ningunos, los ninguneados.
Corriendo las liebres, muriendo la vida, jodidos, rejodidos:
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folclore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en las páginas rojas de la prensa local.
Los nadies.
Que cuestan menos que la bala que los mata.
Traducció al català
Somien les puces amb comprar-se un gos
i somien els nadies amb sortir de pobre,
que algun màgic dia plogui de sobte la bona sort,
que plogui a bots i barrals la bona sort:
però la bona sort no plou ahir,
ni avui ni matí ni mai,
ni en plugim cau del cel la bona sort,
per molt que els nadies la cridin i
encara que els piqui la mà esquerra,
o s'aixequin amb el peu dret,
o comencin l'any canviant d'escombra.
Els nadies:
els fills de ningú, els amos de res.
Els nadies.
els cap, els ninguneados.
Corrent les llebres, morint la vida, fotuts, refututs:
Que no són, encara que siguin.
Que no parlen idiomes, sinó dialectes.
Que no professen religions, sinó supersticions.
Que no fan art, sinó artesania.
Que no practiquen cultura, sinó folklore.
Que no són éssers humans, sinó recursos humans.
Que no tenen cara, sinó braços.
Que no tenen nom, sinó nombre.
Que no figuren en la història universal, sinó a les pàgines vermelles de la premsa local.
Els nadies.
Que valorem  menys que la bala que els mata.

9. Peça musical

Poema : si el món fos…, de Joana Raspall
Si el món fos escrit en llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
podria esborrar mentides
que no cal dir;
n’esborraria l’enveja
que porta mals;
n’esborraria grandeses
de mèrits fals...
Però és escrit en tinta
de mal color:
el color brut de la guerra
i del dolor.
Qui voldria escriure un nou món
més just i net?
Potser que tu i jo ho provéssim,
ben valents, lletra per lletra,
des del nostre raconet...


Pàgina font dels poemes i escrits:



Suscribirse a: Comentarios (Atom)